Enllaç a l’àlbum Aula Universitària. Joan Vives Bellalta. Els cantants castrats: apoteosi i decadència

L’Aula Universitària del Palau va proposar ahir una conferència  sobre el fenomen d’unes persones, els cantaires castrats,  que a partir del segle XVII i sobretot al llarg del segle XVIII van arribar a tenir un protagonisme molt cotitzat en les representacions del gènere operístic en molts teatres i corts d’Europa. El professor i divulgador musical Joan Vives, que també ha estat locutor-redactor de Catalunya Música des dels inicis de l’emissora (avui fa justament 37 anys), va ser l’encarregat de fer aquesta aproximació històrica d’aquestes “estrelles” de l’època i, sobretot, va donar les claus per entendre l’aparició, l’apogeu i finalment el declivi d’aquests homes castrats en l’escena lírica.

Joan Vives va subratllar el paper que va jugar l’Església catòlica de l’època a l’hora d’entendre el sorgiment dels cantaires castrats, ja que era vigent la prohibició que mantenia l’església sobre les dones, a les quals les impedia no només la conducció del ritu eclesiàstic sinó que també li prohibia la participació i l’assistència a Missa i a les diferents celebracions litúrgiques. Els diferents cors sovint recorrien als nens a l’hora de cobrir les notes agudes del repertori musical, però no eren fiables per les vicissituds que sovint sofrien en l’àmbit de la salut i de les epidèmies de ràpida i extensa afectació sobre la població infantil. Els castrats podien cobrir aquest rang de veu perquè, malgrat el seu tret, no deixaven de ser considerats homes.

En paral·lel, des de la incipient ciència de la medicina de l’època, es va arribar a la conclusió que la castració podia arribar a ser l’única via de curació per a determinades malalties concretes. Però les conseqüències físiques de la castració, a part de mantenir la veu infantil, no facilitava la integració social d’aquestes persones ja que creixien de forma desproporcionada i amb molts problemes ossis i de pes.

A l’orfenat de Nàpols de l’època (“conservatori” en italià, d’aquí ve el mom de les actuals escoles de música) van aconseguir la integració d’un petit percentatge d’homes castrats i va ser la pedrera dels principals cantaires que van acabar triomfant al món operístic. Però el professor Joan Vives també va remarcar que aquests privilegiats de la veu només l’assolien un percentatge molt petit del total de castrats, i la majoria es perdien en l’intent. A part, també es va arribar a coaccionar als metges perquè practiquessin la castració més enllà de raons de salut i algunes famílies van “invertir” per poder aspirar a tenir un fill en l’elit de figures interpretatives que eren les autèntiques estrelles i les més ben remunerades del moment.

L’adveniment del romanticisme va suposar un canvi, entre altres, en el tipus i la temàtica de les òperes a representar que feia innecessària i fins i tot extemporània la presència de cantaires castrats i, amb l’evolució dels temps, també en l’església, es va propiciar un context per anar fent desaparèixer la necessitat social d’aquests cantaires tant especials i que, d’altra banda, tan de sofriment humà va comportar en tots aquells que no estàvem tocats per l’excel·lència musical, la majoria.