Enllaç a l’àlbum Aula Universitària. Francesc Lleal. “El tràfic d’esclaus negres per via marítima al segles XVII-XIX

L’Aula Universitària va tractar ahir l’episodi del comerç d’esclaus negres durant els segles posteriors al descobriment d’Amèrica i ho va fer amb les explicacions de Francesc Lleal, expert en geografia i història i, sobretot, una persona amb una extensa experiència de navegació com a capità de la Marina Mercant.

Si bé durant els inicis foren portuguesos, espanyols i britànics els promotors de les expedicions de barcos negrers la veritat és que al final s’hi anaren apuntant quasi la totalitat de països europeus en aquest tipus concret de comerç. L’evolució d’aquest sinistre episodi que, segons alguns càlculs, va arribar a gestionar el trasllat de catorze milions de negres cap a diferents destins d’Amèrica, va generar les seves pròpies distorsions i malestars i va arribar un punt que els britànics varen liderar el moviment d’oposició al comerç d’esclaus i es varen convertir en els principals lluitadors en la mar contra els vaixells operants d’aquest tipus de comerç.

Francesc Lleal va relatar amb minuciositat les condicions lamentables en les quals es traslladaven aquestes persones a la bodega dels vaixells, fet que provocava un elevat índex de mortalitat per efecte de l’amuntegament, les malalties i les pròpies rebel·lions personals o col·lectives que intentaven propiciar els esclaus. La pròpia tripulació de les expedicions es veia sovint afectada per les condicions d’insalubritat del passatge i també acabaven morint per contagi de virus.

Una de les característiques més colpidores d’aquest tipus de comerç, a parer de Francesc Lleal, va ser el col·laboracionisme dels propis capitostos de les comunitats negres de l’Àfrica, ja que eren ells mateixos els qui s’encarregaven d’aplegar, tenir preparats i transportar amb canoes als esclaus tan bon punt els vaixells fondejaven a prop de la costa, perquè en absència d'infraestructures portuàries els vaixells no es podien atansar gaire arran de terra. Aquesta coordinació fou crucial per reduir el temps d’espera en la maniobra de captació dels esclaus i era un factor que ajudava a reduir la durada total de l’expedició amb la consegüent reducció de riscos per a l’aparició de malalties contagioses.

Francesc Lleal també va constatar l’origen tèrbol d’algunes riqueses de persones i famílies actuals dels Països Catalans que també es van acabar apuntant al comerç d’esclaus, però que en alguns casos, en tornar al país d’origen intentaven blanquejar l’origen de la seva riquesa amb el patrocini i la promoció de construccions d’hospitals i altres edificis per a la comunitat.

La realitat històrica de l’esclavatge, en definitiva, esdevé un exercici sovint incòmode, però tanmateix real, i amb el que els historiadors s’hi troben sovint en les seves investigacions (com per exemple en la gran quantitat d’esclaus que van participar en la construcció de la catedral de Palma, a Mallorca) o en la que els periodistes han de narrar encara avui en dia quan s’atansen a la realitat de guerres oblidades com la del Sudan del Sud. Així fou i així, per desgràcia, encara és en l’actualitat.