Enllaç a l’àlbum Aula universitària. Alberto Velasco: “El litigi de Sixena“

L’Aula Universitària de la vila del Palau d’Anglesola va acollir ahir una interessant xerrada del Doctor en Història de l’Art Alberto Velasco el qual va dissertar durant més d’una hora sobre el conflicte de les obres d’art de Sixena. El que va passar al Museu de Lleida la matinada de l’11 de desembre de 2017 ho va viure en primera persona el professor Velasco, ja que en aquell temps formava part de l’equip de conservadors de l’equipament museístic i, amb la resta de la plantilla del moment, va haver de col·laborar a fer efectiu l’ordre d’execució d’un jutjat de primera instància de traslladar les obres d’art en litigi cap al monestir de Sixena.

La primera qüestió que va grinyolar d’aquesta execució judicial és que tot plegat es va fer efectiu sense esperar la resolució de les instàncies superiors judicials com l’Audiència provincial d’Osca o del Tribunal Suprem espanyol. Aquestes presses judicials es van poder imposar en un context d’aplicació de l’article 155, tot just després de dos mesos del clímax del Procés català, moment en el qual les institucions catalanes estaven intervingudes des de Madrid i no podien defensar els seus interessos de forma apropiada.

L’altre aspecte que va cridar l’atenció dels mitjans de comunicació nacionals i internacionals va ser la magnitud del desplegament de recursos policials armats que es va dissenyar per dur a terme una operació d’aquestes característiques, tant a dins com al perímetre exterior de l’edifici del Museu de Lleida, amb la vigilància aèria de tot el dispositiu per part d’un helicòpter.

L’entrada en formació militar de les dotacions de la guàrdia civil a l’interior del Museu de Lleida va deixar clar que hi havia intencions d’impregnar-ho tot plegat amb un esperit d’humiliació. Les càrregues policials dels mossos d’esquadra als ciutadans que es manifestaven pacíficament a l’exterior va elevar la indignació dels treballadors del museu que en aquells moments, com el professor Velasco, estaven treballant sota una pressió inhumana durant aquelles hores grises per la història de la museologia mundial.

El Doctor Velasco va relatar cronològicament l’origen del conflicte no només de les peces d’art de Sixena sinó també el que s’està plantejant ara amb les restes de les pintures murals del mateix monestir de Sixena conservades actualment Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que, tot i que és materialment impossible que es puguin traslladar sense malmetre-les irreversiblement també són objecte de reclamació per part de les autoritats aragoneses. El que sí que ja han aconseguit és el trasllat al museu diocesà de Barbastre-Montsó d‘algunes obres de la col·lecció del Museu de Lleida i d’altres que estaven al MNAC que al seu dia, i en gran part gràcies al bisbe Messeguer, van ser adientment comprades a parròquies de pobles de la Franja pertanyents al bisbat de Lleida.

Segons el professor Velasco hem estat assistint durant més de vint-i-cinc anys a una gestió d’un conflicte en molts moments negligent, per no dir directament malintencionada per part de diferents actors civils i eclesiàstics que han anat intervenint en el conflicte, amb conseqüències directes en molts àmbits: judicials, polítics, museístics, periodístics i d’altres que ens afecten com a ciutadans propietaris d’un determinat patrimoni.

Tot va començar amb la segregació de les parròquies de la Franja d’Aragó de l’històric Bisbat de Lleida cap al Bisbat de Barbastre-Monsó, en un intent de fer coincidir de manera interessada els límits diocesans amb les fronteres provincials. El que ha anat passant després respon a la necessitat d’alimentar i enriquir un bisbat aragonès petit però amb una gran capacitat d’influència en les esferes vaticanes (Torreciutat / Opus Dei) i en àmbits judicials espanyols.

Segons el professor Velasco, després d’esgotar les instàncies judicials espanyoles no hem de descartar que aquests litigis tinguin el seu recorregut per tribunals europeus. Però pel camí hem hagut d’assistir a autèntics nyaps judicials i a l’alimentació irresponsable de l’enfrontament territorial per part d’alguns representants polítics populistes. L’altre relat pendent d’explicar és el tractament periodístic que s’ha fet de tots aquests fets.

Per un professional apassionat de la història de l’art com l’Alberto Velasco, arribats a aquest punt, demanaria que els nous “propietaris” d’aquestes obres les tractin i les conservin, almenys, amb la cura que pertoca, tal com ho feia el Museu de Lleida, amb estabilitat perenne de temperatura i grau d’humitat. I que, en l’esdevenidor es vagi prioritzant el criteri de la conservació per damunt del criteri de la tinença de determinades obres delicades.

Per acabar, Alberto Velasco va anunciar la imminent sortida al mercat del seu nou llibre a l’editorial Pòrtic titulat “A la recerca de l’obra perduda. Històries sobre el patrimoni artístic”, un relat detectivesc sobre les peripècies i les curiositats d’un investigador que estima l’art amb passió i que gaudeix indagant en els orígens de la propietat d’això que en diem patrimoni.