Enllaç a l’àlbum Aula Universitària. Anna Maria Martí. Testimonis de dones catalanes als camps de concentració nazis

Ja pràcticament no ens queden testimonis vius i víctimes directes de l’horror del nazisme en els seus camps d’extermini fet pel qual l’Anna Maria Martí reivindicava ahir, en la conferència de l’Aula Universitària del Palau d’Anglesola, la necessitat de continuar promocionant exercicis honestos de memòria sobretot el que es pugui arribar a esbrinar sobre l’abast d’aquells episodis negres de la història de la humanitat. El context actual de ressorgiment de les ultradretes negacionistes alimenten un relat interessadament fictici que ja no podrem combatre amb la veu dels directament afectats sinó que caldrà rescatar la seva memòria amb estudis seriosos ben contrastats i, així, poder-ho comunicar de forma efectiva a les noves generacions.

L’Anna Maria Martí, dins del seu vessant vocacional de gran comunicadora i divulgadora, s’ha especialitzat durant una colla d’anys en tot el que té a veure amb el que s’anomena la literatura concentracionària i, d’una manera especial, recopilant i rescatant el relat d’aquelles dones del nostre àmbit geogràfic que també van patir l’holocaust, sobretot i de manera especial en el camp de concentració de Ravensbrück.

La conferenciant va voler destacar la feina feta en aquest àmbit per la Montserrat Roig, sobretot amb el seu llibre de referència “Els catalans als camps nazis” (1977) i també, com a testimoni de primera mà, va voler fer valdre la divulgació feta en vida per la Neus Català, com a exemples del nostre àmbit i amb l’accent de les dones com a víctimes que, com els gitanos, els homosexuals o la infància, han esdevingut col·lectius de víctimes que s’escapen del paradigma de víctima d’home-jueu-adult i que, per tant, necessiten una especial incidència en rescatar la memòria del seu sofriment.

L’Anna Maria Martí també va comentar les dificultats que es troben les persones que en l’actualitat es continuen dedicant a la investigació de l’holocaust que passen pel fet que, per una banda, molts testimonis directes van silenciar en vida els seus records i no en van voler parlar amb els seus descendents i, pel que fa a l’abundant documentació del sistema nacionalsocialista nazi, prou que es van ocupar de cremar-la i destruir-la a les acaballes del règim.

Amb tot, des de la perspectiva del relat femení de l’holocaust, ens podem enriquir i trobar en la seva justa mesura l’abast i el significat de paraules com “resiliència”, un terme que segons l’Anna Maria fem servir de manera massiva i banalitzant el seu significat originari. I també es detecta que la dona, com a portadora de la vida, feia molta por al sistema nazi i sovint ho combatien amb una arbitrarietat addicional.

Per acabar, l’Anna Maria també va voler emfasitzar que en el rerefons d’aquests relats també s’hi arribaven a trobar episodis d’humor, un humor que ajudava a transcendir la gravetat del dia a dia i, sobretot, els textos femenins ens remeten sovint, i malgrat tot, a un sentiment d’esperança en la humanitat i el seu futur.