El dijous, 10 d’abril, l’Aula Universitària va continuar tractant temes relacionats amb la bruixeria i ho va fer amb la filòloga  Júlia Carreras, especialitzada en el folklore, la bruixeria i l’etnobotànica. Des d’una perspectiva d’anàlisi de l’evolució cultural de la percepció del fenomen, Júlia Carreras ens va parlar de la bruixa com un ésser endèmic de la zona del Pirineu que, amb el temps, com a constructe que és, va anar modificant el seu significat i va teixint diferents mirades en l’imaginari social i en el folklore popular.

Enllaç a les imatges: Júlia Carreras: Herbes, pòcimes i encanteris

En el context del pensament màgic previ a l’arribada de la il·lustració i del mètode científic varen sorgir atribucions populars de les desgràcies socials i naturals a diferents entitats, sovint nocturnes que, amb el temps se’ls hi va anar donant una dimensió humana. Quan s’antropomorfitza aquesta “entitat dolenta” ben aviat, segons Júlia Carreras, se li associa el crim de l’heretgia.

I aquí, segons aquesta experta, comença un procés d’assenyalament que obrirà les portes a la cacera de bruixes. Fins al moment el concepte de metzina esdevenia ambivalent i depenia de l’expertesa i de la confiança amb qui administraven determinats tractaments. A partir de la cacera de bruixes i sobretot a partir de la primera llei de bruixeria de les valls d’Àneu, es produeix un procés de dissociació semàntic de forma que el concepte de medicina, que participa de la mateixa arrel que metzina, adquireix un significat positiu de remei mentre que metzina queda reduït al significat unívoc de verí i, per tant, perillós.

Tot plegat suposa una dinàmica de control d’aquests sabers populars que en les zones urbanes es tradueix en la demanda de titulació per a poder continuar exercint de persona que cura a les persones d’una comunitat. Aquest control no va ser possible d’implantar a les zones rurals però en l’ambient social determinades plantes varen passar a ser sospitoses i, de retruc, a nivell popular sovint no es va distingir el seu bon ús i les seves propietats positives.

Després de la cacera de bruixes, va explicar Júlia Carreras, i encara avui en dia, quedarà la sospita social, és a dir, una certa estigmatització dels sabers populars curatius. Aquest fet provoca que els estudiosos, encara ara, trobin certes reticències i dificultats a l’hora de la investigació ja que en moltes entrevistes personals costa de fer aflorar aquests sabers ancestrals ja que hi ha un cert pudor a reconèixer aquesta realitat qualificada d’anacrònica i que no gaudeix del prestigi del discurs científic.

La Júlia Carreras va acabar la xerrada reivindicant la necessitat de preservar la memòria de les propietats i de les pràctiques associades a determinades plantes i en va descriure algunes com la belladona, l’opi, l’estramoni o la mandràgora. En qualsevol cas, i com manen els cànons del sentit comú, sempre hem d’estar amatents a la dosi, a qui l’administra i amb quina intenció. I amb la informació i la investigació, evitarem, de nou, una cacera de “bruixes” injusta amb els sabers populars acumulats amb el temps.

Informa: Aula Universitària