Enllaç a l’àlbum Aula Universitària. Josep M. Solé i Sabaté. Tarancón, del nacionalcatolicisme a la democràcia

Aquest dijous passat l’Aula Universitària va convida l’historiador Josep M. Solé i Sabaté perquè fes una anàlisi de l’impacte polític i religiós del cardenal Vicente Enrique y Tarancón qui fou, durant la seva primera etapa vital bisbe de Solsona durant gairebé vint anys.

Ja en aquesta primera etapa en aquest humil bisbat, els seus escrits i les seves pastorals ja destil·laven, segons ens narrà en Solé i Sabaté, una gran sensibilitat social i una denúncia més o menys explícita de les injustícies i les prerrogatives dels afins al règim que van perpetuar en el temps una gran misèria i desigualtat social.

 Tot i que acabada la seva formació com a sacerdot va abraçar el nacionalcatolicisme propi de l’època de seguida desenvoluparà i sintonitzarà amb les necessitats més elementals del poble i apostarà per una església amb vocació de servei als humils i sense lligams ni vincles amb el poder civil, i menys amb el d’una dictadura i un règim tan cruel com el de Franco.

En aquest sentit, va ser un dels principals valedors i promotors dels canvis d’aires proposats pel Concili Vaticà II i és a partir d’aleshores, en la seva etapa com a president de la Conferència Episcopal Espanyola (1971-81) quan va esperonar i liderar el tomb definitiu d’una església provinent del nacionalcatolicisme cap a una església més identificada amb els valors evangèlics i separada dels interessos del poder civil.

Va tenir episodis importants d’enfrontament amb els ressorts del final del franquisme quan, per exemple, va paralitzar la sanció al bisbe basc Añoveros a causa de la seva homilia a favor dels drets col·lectius del poble basc i, segons relaten molts estudiosos, ja tenia redactada l’excomunió de Franco si no li feien cas. Solé i Sabaté remarca que en aquesta i altres episodis sempre va rebre l’aval de la Santa Seu.

També va ser notòria la seva defensa d’un poder civil al servei dels drets humans i que només això atorgava la legitimitat merescuda, i això ho va defensar en l’homilia de la coronació del rei Joan Carles I.

En definitiva, Solé i Sabaté va subratllar que la història recordarà la figura del cardenal Tarancón com un gran intel·lectual i un influent dirigent eclesiàstic que va saber llegir els signes dels temps i va ser determinant en la modernització de les relacions entre l’església i l’Estat i un gran defensor dels valors democràtics afavoridors d’una més gran igualtat social.